Diumenge 28 d'octubre

En aquesta ocasió, altra cop ens faltava en Dani, que ara està a París, tornàvem a quedar en Jesús, en Miquel, en Ramon P i jo per mirar de fer algunes perdius, de bon matí ja comencem amb el tema de que en Francesc el divendres va caçar 3 senglars, 3 més, ja tenim molta carn, a veure si tornen a obrir l'escorxador per comercialitzar la carn de caça i podem fer uns calerons, mal que sigui per pagar la munició, doncs ja fa massa que està tancat. Bé, doncs al que anàvem, ens dirigim cap el nostre santuari de l'ermita de Sant Antoni, baixem els gossos, ens preparem i comencem a caminar, i caminar, i caminar, es veu alguna perdiu llunyana, les seguim, però res, en Jesús i en Ramon en seguixen un grup i en Miquel i jo un altre, però el resultat idèntic, reculem sobre els nostres passos, i a uns 300m hi havia una volada gran, però encara estàvem al camp anterior que s'aixequen i creuen la carretera de Roses, increïble, ens acostem i al final d'un camí en veiem més, les seguim cobrin més o menys el terreny i quany menys t'ho esperes, un batre d'ales molt fort, un faisà, pum, a la butxaca, després comencen a sortir perdius per les pomeres, però molt esquiues, anem fent per les vores i després de molt voltar en cacem una. Quin mèrit, sembla mentida que amb tanta estona només una, però ja hi estem acostumats, anem cap esmorzar i pel camí cau un becadell. Esmorzem, carreguem piles, de munició no gaire, doncs hem tirat molt poc i tornem-hi; caminar, caminar i més caminar, ens repartim, veiem un altre grupet de perdius i cap a darrera. Al final d'una vora de tamarius es comencen a aixecar perdius i ai ai ai!!! Un tret, una perdiu a terra, al cap d'uns segons es torna a aixecar i marxa volant, un altre tret, plomes, un segon tret, més plomes i la perdiu que marxa i atravessa la següent vora de tamarius, nosaltres deseperats, anem a trobarnos amb els de l'altre costat, i han vist com la perdiu de les plomes s'havia parat al costat d'un petit rec, van els gossos cap allà i encara es torna a aixecar, però només a un pam de terra i als 50m els gossos l'han pogut agafar, aquesta munició és una porqueria, perquè podem tirar més bé o més malament, però quan veus que clarament has tocat un animal i se'n va ferit això fa molta ràbia, encara bo vam trobar la segona perdiu, però les que es deuen arribar a morir ves a saber on. En Miquel i jo ja marxem, i a l'arribar al cotxe ens trobem uns conillers que es queixen també dels perdigons, que hi farem cumplir les normes, absurdes o precipitades a vegades, però les minories les hem de cumplir. Encara en Jesús i en Ramon van tenir temps de fer un altre faisà, així que al final 2 faisans, 2 perdius i un becadell, al final no ha anat tan malament, a veure com anirà la propera.

21 d'octubre de 2007

I és que aquest matí ha fet força fred, sobretot si es té en compte la calor que fa al migdia, però ja se sap, és el temps que toca.

Encara que per les fotos que penjo normalment sembli que a Castelló només practiquem la caça major, aquest fet és més aviat una adaptació a la fauna que tenim avui en dia, però nosaltres som caçadors de menor, especialment, la meva colla, de perdiu, altres colles cacen el conill, i algun altre tira a tot el que es mou, però els diumenges i els festius, nosaltres ens dediquem a la perdiu, és una cacera de caminar, caminar, caminar, i si tenim sort tirar, i encara si tenim més sort caçar-ne alguna, però el fet d’anar veient com peonen, com s’arrien a tres cents metres, com tractes de cansar-les però t’adones que et canses més tu que elles, arribes al punt de trobada, esmorzes i sant tornem-hi, això que per molts resultaria avorrit, cansat i sense sentit, per nosaltres es converteixen un al·licient.
Al final podem estar prou satisfets de la cacera, érem quatre, en Jesús, en Ramon P, en Dani i jo, i entre tots vam fer 4 perdius i un faisà, una mica repartit entre tots, però la nostra feina ens va costar.
Pel que feia esment abans sobre les fotos de les espècies de caça major, fa uns quinze o vint anys veure un senglar era una cosa molt excepcional, i veure una daina era impossible, doncs no n’hi havia, però amb el creixement tan espectacular del senglar en les darreres dècades i el fet de que aquí a planer tinguin més menjar, més protecció que ha muntanya, ha fet que aquesta bèstia que d’adapta a tot, hagi trobat aquí un lloc ideal per viure. El tema de les daines ja és una altra història, va ser la “brillant idea” d’algun personatge que les va deixar anar on no havien estat mai, si això ho haguéssim fet els caçadors ja seriem tots a la presó, però si ho fa algun il·luminat amb el beneplàcit de l’administració, això ja és una altra cosa, malgrat tot el mal que fan, però això ja ho detallaré quan tingui la informació prou exacta per fer-ho.
Doncs amb el que anàvem, la caça major ha estat per nosaltres un reciclament provocat per les circumstàncies, però el que més ens agrada és caçar en mà amb els nostres gossos.

Les Daines d'en Jesús

Era d'extranyar que amb els dies que fa que ha començat la cacera, en Jesús encara no hagués triomfat, poca gent hi ha que tingui la punteria que té ell amb escopeta i, és clar, quan s'hi posa, s'hi posa, ja és mala sort, un divendres a la tarda que treballo i el tiu va i es cobreix de glòria, si, com ho sentiu, no una ni dos, no, tres daines, tres masclots despistats a quarts de 5 de la tarda, en condicions normals diria que és sort, però ell la busca la sort, ara, la feina que ha tingut per arrossegar-les ja li regalo. Ara el que falta és que aprengui a fer fotos amb el mòbil amb més qualitat, aquí les penjo tal com me les ha enviat, llàstima perquè podrien haver quedat molt bé. De totes maneres: ENHORABONA!!

Renoi amb en Dani

Aquest diumenge hem quedat per caçar en uns blat de moros on sembla que hi ha d'haver algun senglar, però com que encara ens falta un gosser aprofitem per fer una volteta a veure si cau alguna cosa, però la veritat és que no tenim massa sort, una guatlla per en Miquel i prou, a les 9 tornem a quedar i aquest cop ja hi érem tots, de gossers hi havia en Bartomeu, en Diego i en Francesc i de parades estàvem en Miquel, en Jesús, en Dani, en Ramon P, el pare d'en Francesc i jo. La zona era molt extensa, hi havia molts rastres frescos, els gossos anàven forts, però no vèiem res, al final, després d'una empaitada molt forta vaig veure un senglar que atravessava d'un blat de moro a l'altre i al cap de 20 segons veig en Dani que apunta i "Pum", ja està, quina sort té aquet noi, el primer any i el seu segon senglar, enhorabona. Després encara hi ha hagut algun empait més, i segur que de senglars encara en queden, però és tan gran la zona que vam fer que és molt difícil treure'ls d'allà.

Darrerament tenim tanta carn que aviat no tindrem lloc als congeladors.

Per acabar i com a anècdota, quan tornàvem amb en Jesús de carregar el senglar, no em va voler fer cas quan li vaig dir que donés la volta, vam arribar a una gran bassa, va baixar, va activar el 4 X 4, vam intentar atravessar la bassa, i sort d'en Diego, si no encara hi seríem, jeje, divertit divertit.

Bog Action Day

Avui és 15 d’octubre del 2007, el dia en que molts bloggers d’arreu del món ens unim per escriure un text sobre la nostra visió del MEDI AMBIENT, en el meu cas, en aquest blog, el tema estarà relacionat amb el món de la cacera, un esport que m’apassiona i que tantes i tantes vegades, gràcies als interessos d’algú amb recursos i d’altres a “escopeteros” fa que es tingui una visió no del tot realista del que és en realitat. Espero que aquest escrit aclareixi una mica el tema i al mateix temps ajudi a fer faci reflexionar a la gent que té poder que cal fer alguna cosa per aturar la destrucció del medi.
Sóc caçador, però això no vol dir que no m’estimi la natura, sortir a caçar significa endinsar-se al camp, al bosc, allunyar-se de les masses consumistes, respirar, caminar, observar i si hi ha sort caçar algun animal. El que veig cada dia que surto, és com hi ha més deixadesa en el món rural, la gent que sempre havia viscut amb harmonia amb l’entorn, cada cop més, estan abandonat les tasques pròpies del camp amb la corresponent degradació del medi, no penso criticar-los, doncs la gent ha de viure, i moltes vegades per falta de recursos, d’altres per polítiques equivocades acaben portant al pagès a buscar altres vies de subsistència.
El caçador, avui en dia, és dels pocs que coneix el seu entorn, una espècie en extinció a causa de falsos ecologistes que es pinten de vert sense saber realment que és ecològic i que no, i que només es mouen pels seus propis interessos. D’acord que moltes vegades per deixadesa el nostre col·lectiu s’ha fet i es fa de mal veure, però no es port posar a tothom dins del mateix sac. A Castelló tenim el “privilegi” de ser els primers en utilitzar munició no de plom, munició més ecològica, no ha estat per iniciativa pròpia, però creiem que tothom acabarà fent servir municions alternatives; de totes maneres, aquí no s’ha mort cap ànec per ingestió de plom (plumbisme) , en canvi són milers els que es moren pel mal estat de les aigües (butulisme) del Parc, però això serà tema en un altre dia.
Esperem que iniciatives com aquestes ajudin a fer que el món on vivim sigui més saludable.

12 d'octubre del 2007

Perquè és important aquesta data? perquè és la festa de la hispanitat?, NO, perquè es va descobrir Amèrica fa molts anys?, NO, aquesta data és important perquè comença l'obertura de la cacera, a partir d'aquest dia i fins que s'acabi el primer diumenge de febrer, sortirem a passejar els gossos, caminar, esmorzar i si tenim sort caçar alguna cosa, però de fet no és el més important, és un acte social de cada colla que independentment de si es caça o no (millor si és que si), ens ajuntem per fer el que més ens agrada; aquest primer dia, pel que respecte a nosaltres, no va ser gaire fructífer, ja vam començar malament, només baixar del cotxe ja teníem una patrulla de forestals a contolar-nos, d'acord que fan la seva feina, però semblava que també anaven de caça i captura, però res, tot en ordre, total que vam caminar molt i vam caçar molt poc, em sembla que aquesta munició d'acer tampoc ajuda gaire, però que hi farem, un altre dia serà, ara en queden molts i algun dia sonarà la flauta.

Aquest primer dia només érem en Jesús, en Miquel, en Ramon P i jo, en Dani de casament, i la resta busquen pèl, nosaltres ploma, però quan s'acabi la perdiu tornarem a ser el "Terrible Team" en busca i captura de senglars, cosa que se'ns dona força bé.

El primer senglar d'en Dani

Feia dies que no tocàvem la Mugueta, i vam decidir fer la darrera batuda fins passada la perdiu; érem en Miquel, en Ramon R, en Jesús, en Dani, en Ramon P, en Diego i jo, vam distribuïr les parades i comencem, jo em col·loco a una de les primeres, doncs a les 10:00 he de marxar, sento els gossos que van trobant algun rastre, al terra es veu alguna passada fresca, però passa en Diego amb els gossos i encara no hem vist res, espero que passin per si alguna bèstia recula i quan és hora marxo, truco a n'en Miquel per dir-li que me'n vaig i em diu que prop de la parada d'en Dani hi ha força escandalera de gossos, jo marxo i quan arribo a casa, sento el telèfon i en Miquel em diu, En Dani l'ha mort, ja ha caçat el seu primer senglar, el truco però comunica, al final ho aconsegueixo està content i nerviós, això si que és sort, el primer any, amb prou feines fa un mes que caça i ja n'ha pelat un, aquest any jo encara no n'he vist cap, Enhorabona Dani, ja en cauran més, i la resta també en caçarem suposo, els 2 Ramons ja han xucat i en Francesc també, i això només acaba de començar.

Dinar a Cal Garballer

Aquest passat dissabte, la nostra colla de caçadors, vam anar a dinar a can Francesc i la Marta, la veritat és que viuen en un lloc privilegiat, a cinc minuts de tot arreu, però apartats de tothom; el mas on viuen no sembla el que havíem conegut fa uns quants anys, ara és ben bé un enorme habitacle amb totes les comoditats necessàries per la vida actual; bé, però centrem-nos amb el que toca, els convidats érem en Jesús, en Miquel, en Ramon R, en Diego, en Bartomeu, en Ramon P, un servidor, en Dani, en Cinto i l'amfitrió en Francesc, acompanyats de les nostres respetives parelles Judit B, Judit P, Adelina, Eugenia, Rossi, Isabel, Lídia i l'amfitriona la Marta que ens va fer uns entrants variats i molt bons, de segon teníem carn a la brasa ques es van encarregar de cuinar en Cinto i en Francesc i per postres un assortit de pastissos, generositat de Can Surroca, que són garantia d'èxit. Va tenir el detall de posar un coci ple de cerveses fresquetes per sufocar la calor que feia i per postres una ampolla de MOET una mica granitzat però que passava d'allò més bé. Per allà corrent i jugant també hi havia l'Oriol i en Francesc, fills de la Marta i en Francesc i en Joan, el fill de la Judit P i en Miquel; per acabar felicitar en Miquel pel seu sant i a veure quan repetirem un altre àpat d'aquests.

El Diumenge vam anar a cacera, de fet a intentar-ho, va venir també amb nosaltres en Sergi amb els seus gossos, li va tirar a un senglar enorme però va marxar, amb tots els gossos darrera, menys mal que no en van atropellar cap, haurem de probar una altra zona, a veure si tenim més sort el proper diumenge.